divendres, 11 d’abril de 2008

Un nou cas d’estudi: el tupperista amb síndrome de Diógenes


No hi ha res més segur que ser un tupperista macarra, politòleg, amant del heavy metal i de la cervesa per acabar patint una entranya variació del síndrome de Diógenes.

Quan varem conèixer aquest tupperista, del que avui parlem, encara vivia a casa dels pares, però com tots sabem, això no és garantia de tenir tupper-mama cada dia.
Així doncs, el nostre tupper-protagonista d’avui va inventar-se un bon sistema per menjar sa cada dia a la feina sense haver de fer cap tupper la nit anterior.
Aquest cas d’estudi demostra com podem menjar sa cada dia amb un pressupost baix i sense dedicar gaire temps. Ell mateix ens ho explica en el seu post: http://tupperistes.blogspot.com/2008/02/de-com-fer-una-amanida-lestil.html

El seu secret era senzill: setmanalment anava al súper del costat de la feina (o en esa tienda donde tienen frutas en la calle) i comprava quantitats a l’engròs d’enciam i verdures tals com pebrot vermell, tomàquet, ceba, etc.
Cinc minuts abans de tots, anava a la cuina comunitària i començava a assassinar els fruitis (tal com ell deia el que tots coneixem com a tallar verdura). L’únic fons d’armari que havia de tenir era un tupper XXXL, oli, sal i vinagre i un bon ganivet.

Més endavant, es va independitzar i compartia pis amb un estrany company (jo sempre me l’he imaginat com el friky de Nothing Hill. Apunt CUORE: surt amb la Sienna Miller, que no sabem què ha fet de bo en aquesta vida però està en totes les revistes del cor. Més info: http://www.hola.com/cine/2007/10/31/siennamiller-novio/). Aquest company, que treballava en un lloc on la gent només pot sortir si una comissió li dóna permís, va ajudar-lo a evolucionar en la seva matança de fruitis. Cada dia combinava les seves amanides amb una llauna de conserva (normalment no localitzables als supermercats més habituals) de la marca Grandes Hoteles: http://www.th-p.com/es/principal.htm

Sembla que el nostre tupperista ha evolucionat de nou. El seu rebost és digne de la post guerra i bàsicament conté llaunes... tantes, com ell mateix ens ha confessat, que aquest comportament pot ser considerat com una estranya variació del síndrome de diógenes.
Esteu avisats!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Prò mira que és dolenta la conserva! Per l'amor de déu!! Prefereixo passar-me el diumenge davant dels fogons fent platerades de mandonguilles o carn estofada i després congelar-la, que menjar segons quina mena de «coses dins de llauna».
Per cert! El meu darrer invent! De vegades demano menjar xinès perquè me'l portin a casa i demano dos o tres plats més per a congelar-los i així tinc alguna cosa en cas d'emergència que puc barrejar amb cuscús (he substituït l'arròs pel cuscús... és més ràpid de cuinar!) i fer un bon plat amb contingut!!

Anònim ha dit...

"Los pescados azules, con larga tradición en la conserva, destacan por su aportación de ácidos
grasos oleico, linoléico –esencial, pues el organismo no lo sintetiza y sólo puede obtenerse a
través de la alimentación- y omega 3.
El omega 3 es una grasa poliinsaturada con demostrados beneficios para el corazón, puesto
que ayuda a reducir los niveles de colesterol y triglicéridos en sangre, disminuye la presión
arterial, aumenta la vasodilatación y reduce, por tanto, los riesgos de infarto miocardio"

Tupperistes ha dit...

Sí, utilitzar llaunes s'adapta molt bé a la vida tupperista: ràpid, sa i econòmic... el que passa és com tot que en accés es desvirtua!

Per cert, núr: has provat de fer el cuscús al micro: ràpid i amb nivell de bruticia baix